Bons propòsits per a viure de veritat

4. Mantenir l'estabilitat

de l'estat d'ànim

Per a viure de debò, tots hem de menester

una mica de pau interior,

d'estabilitat i d'equilibri,

lluny de vaivens i terratrèmols emocionals.

Les muntanyes russes poden ser divertides en un moment determinat —això depèn, sobretot, del gust de cadascú—, però no aporten les condicions necessàries per a poder viure conscientment i alhora créixer. L'àmbit emocional és molt més sísmic que el de la raó; per això reivindico una mica més de solidesa i d'equanimitat en la vida i en el tracte.

Perquè aquest propòsit sigui alguna cosa més consistent que un desig difús, em sembla que hem de treballar a més profunditat: si la meva actitud depèn principalment de les coses que passen —o que no passen—, és evident que el meu estat d'ànim tan aviat serà dalt de tot com s'estimbarà fins a l'abisme sense remei; però, si el meu sensor vital està ancorat, no en allò que passa, sinó en allò que és, és a dir, en l'àmbit de les conviccions, de la consciència de les possibilitats, és evident que la «navegació» per la vida no serà tan marejada ni tan marejadora.

I una segona reflexió: si espero que tot vagi bé per a mantenir una estabilitat raonable del meu estat d'ànim, ja he begut oli... Per què hauria de fer dependre la meva estabilitat de fets externs que no puc governar de cap manera? O de decisions que prenen o d'actituds que mantenen altres persones? ¿No seria més propi i més raonable que m'endinsés en el treball personal i intransferible de la construcció interior de la meva persona —responsabilitat meva indiscutible— i deixés ben tranquil·lament que les sirenes anessin cantant?