Bons propòsits per a viure de veritat

7. Prega

Pregar és un bon propòsit per a viure de veritat,

per a tothom, sigui creient o no.

És una invitació a anar una mica més enllà

de les coses materials

i a obrir-se a tot el que existeix.

Llegim-ho com el que és: una proposta que neix de l'experiència i que convida a fer experiència per a viure de veritat. És com una campana de so vellutat, que avisa i convoca tothom qui vulgui ser convidat. No es necessita res previ per a pregar, ni tan sols la fe. Jo entenc aquesta proposta com una invitació a no quedar-nos encasellats en les coses materialment comprovables, com si estiguéssim obligats a donar sempre voltes per un pati petit i tancat, sense ni intentar de treure el nas i mirar per damunt de la tanca que el delimita.

El món immaterial és infinitament més gran que el món d'allò que es veu, es toca i es pot mesurar de diverses maneres. Sempre m'ha semblat una niciesa —amb tots els respectes— reduir el meu camp de visió, de percepció i d'experiència a allò que fins avui he pogut experimentar. Per què m'entesto a viure com aquell quisso que l'amo té lligat a un arbre, al qual dona voltes tota l'estona: no para de moure's i de trotar, però en realitat no va pas gaire lluny... I negar d'entrada que pugui existir res que jo no hagi ni endevinat prèviament em sembla —també amb tots els respectes— ben bé una exhibició lamentable de suficiència, com si jo fos una mena de superhome que tingués la missió de repartir llicències al que pot existir i al que no.

Tornem a la proposta de pregar. Entrem en contacte amb qualsevol parcel·la del microcosmos (plantes, bestioletes diminutes...) i, si ens és possible, anem almenys una vegada de nit a ple camp, en un paratge sense il·luminació, i contemplem en silenci el cel estrellat. I després, amb el cor quiet i sincer, deixem aflorar els nostres sentiments i pensaments, i comuniquem-los, segurament sense paraules —no calen—, perquè sempre som misteriosament escoltats i acompanyats.