Donar és perdre o guanyar?

No és pas una qüestió bizantina per a desvagats, sinó una bona pregunta per a la nostra particular cadira de pensar. Segurament, aclarir aquesta qüestió ens pot ajudar a desfer un malentès molt general, cosa que ens beneficiarà a tots.

Des d'una visió molt materialista de la vida, n'hi ha que pensen que allò que dono ja no ho tinc jo a la meva disposició, per tant creuen que donar alguna cosa és perdre-la. Però quan intentem donar coses immaterials, com ara confiança, caliu, acollida, consol..., ja veiem que més aviat sembla al revés.

"Només tenim el que donem", afirma Isabel Allende, i em sembla que té raó. Quantes vegades les accions possibles i convenients ens queden reduïdes a bons desigs, a bons sentiments eteris i inconcrets, com una mena de boira que no triga a dissipar-se... Això sí que se'ns perd, perquè ho deixem perdre.

L'experiència del voluntariat ens convenç que allò que hem donat és l'únic que de debò tenim: allò que hem ensenyat, preparat, compartit, ens ha enriquit més a nosaltres que a ningú dels que ho han rebut. I, per postres, ens ha donat un goig que no podem comparar a res. M'he alçat de la meva cadira de pensar ben convençuda que donar és sense cap mena de dubte guanyar.