L'afany de notorietat

Mirant a dreta i esquerra descobrim que molts són moguts per aquest afany, és a dir, que es tracta d'una motivació que té molts usuaris abonats, i no cal pas ser gaire perspicaç per a adonar-se'n. 

El primer pas del treball a fer cadascú dintre seu és conèixer-nos tan bé com puguem. Què em mou?, què busco, en el fons?, quin és el desig que tinc més endintre? Si no sé veure'm tal com sóc realment, com puc cultivar res de bo dintre meu?, quina mena de treball puc fer en mi?

L'afany de notorietat mou molta gent. I a mi, també em mou? Em xucla, m'arrossega i se m'endú? Simplement m'atreu? M'agrada fer-me notar sense que es noti gaire? Sóc conscient de l'atractiu que té per a mi la notorietat? Seria una llàstima que fes com aquell que molt sovint obrava amb gelosia manifesta i no parava d'afirmar amb tota rotunditat: "Jo no sóc gelós". No es tracta d'amagar res sota la catifa de la dissimulació, sinó de reconèixer el que hi ha i de començar-ho a treballar. 

Aquest atractiu de fer-se notar és evident i natural en les primeres etapes de la nostra maduració. En l'adolescència tots hem desitjat, d'una manera més o menys inconscient, ser admirats, o, si més no, ser vistos, molt vistos, no passar desapercebuts. El que passa és que alguns s'han acostumat a viure en la mena d'aparador en què havien convertit la vida quan eren adolescents i s'hi queden, tot i que vagin passant els anys, per por o per mandra de continuar creixent.

Més val que tots plegats procurem anar madurant. Aleshores ja no ens caldrà cridar l'atenció constantment. La vanitat i l'ego no se'ns fondran, és clar, però se'ns aprimaran molt i ja no ens pesaran tant. Nosaltres estarem molt més contents i els altres també.