La meva àvia, que tot i tenir una instrucció escassa era molt i molt intel·ligent, observava la vida quotidiana i constatava sovint que alguns regals que ens fan amb la millor voluntat són, francament i parlant clar, una autèntica plepa.
I per a nosaltres sincerament són una plepa perquè o no ens agraden (el gust és una qüestió molt personal), o perquè no ens serveixen per a res, o perquè ens fan canviar decisions que havíem estudiat i pres a consciència, o, pitjor encara, perquè ens imposen una nova despesa sense tenir cap mena de ganes de fer-la. Un regal desencertat pot arribar a ser viscut com una imposició. Per això ens donava a tots un consell molt pràctic: com que normalment cadascú ja té tot allò que necessita, millor que els regals que ens fem no deixin rastre ("comer, beber y arder", concretava ella).
Hi ha persones que són amants de fer i rebre regals, i altres que no ho són gaire. Que cadascú faci el que vulgui, evidentment que sí. Però no oblideu el consell de l'àvia, que és ple de sentit comú.
I deixeu-me, encara, fer un apunt sobre la llibertat. Concretament en defensa de la llibertat que tenim tots de regalar a un altre allò que ens acaben de regalar a nosaltres. Ja sé que més de quatre en sentir una cosa així s'esquinçaran les vestidures sorollosament en senyal de desaprovació, però ho sento molt: si m'acaben de regalar alguna cosa i perquè no em fa el pes, o ben al revés, perquè de tan bonic que ho trobo veig que faria feliç una persona determinada, per què no li ho puc regalar? Allò que m'han regalat, per ventura no és ja meu? Doncs del que és meu, tinc entès que en puc fer el que vulgui. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada