Crec ben sincerament que la modèstia mereix ser elogiada, i tant que sí! Sobretot si tenim en compte les muntanyes de vanaglòria (vana glòria, sí) que dificulten el pas de la gent normal i que arriben a fer l'aire irrespirable.
No és curtedat, la modèstia, ni encongiment. Té lucidesa i realisme. Conté senzillament i amb fermesa, com un dic, la presumpció, la suficiència, la fanfàrria i allò que popularment anomenem l'"autobombo". Impedeix decididament que el nostre ego se'ns torni fofo i que se'ns infli sense aturador. En aquest i en molts altres aspectes podríem dir, i en veritat, que és un article d'utilitat pública.
La gràcia de la vida està a saber-ho valorar tot d'una manera ajustada, ni més del que mereix ni tampoc menys. I no admetre altres criteris distorsionadors com ara: valorar més un aspecte simplement perquè és meu; o també al revés, no valorar-lo tant o fins i tot menystenir-lo, precisament perquè el tinc jo. Tots aquests excessos els coneixem i no ens fan cap mena de gràcia, segur. En canvi, molts valorem la contenció que ens aporta la modèstia, servint-se dels límits assenyadament.
La vida de moltes persones és millor gràcies a aquesta virtut. La nostra també ho és o ho podria ser. Com ho podem fer per a cultivar-la una mica més?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada