Elogi de la lentitud

Per què correm tant?

I no s'hi val a dir que la vida ens hi empeny

perquè no hi ha qui s'ho empassi ni bevent molta aigua.

Quan es tracta de fer vacances, que en principi tots podem triar lliurement, per què ens embranquem en una mena de cursa estressant? Si diem que el que necessitem és descansar, per què ens dediquem frenèticament a visitar deu pobles cada dia? Perquè ens imposem de viatjar fins als límits del món com si fos una obligació?

Potser caldria que em preguntés: de què fujo amb tanta pressa? Qui sap si fujo sobretot d'entrar dintre meu i de preguntar-me què necessito, què em caldria, què em faria més falta, més bé, més goig... Quan estem instal·lats en la superficialitat, el que ens resulta més fàcil és imitar automàticament el que fa la majoria, i això equival a ofegar el que és més nostre, més genuí, l'art de descobrir quina necessitat i quin desig em mouen, i de procurar fer-lo realitat.

Quan anem molt de pressa —podríem dir a tota vela o amb la maneta al nou, entre moltes altres expressions— perdem de fet moltes facultats: sentir, reflexionar, assaborir, experimentar, percebre, copsar... Pensar-hi una mica potser ens ajudarà a frenar i a recuperar aquestes magnífiques possibilitats que ens permeten viure realment les coses senzilles que donen relleu a cada dia i el fan únic i significatiu. La vida no és cap cursa i viure de debò necessita una certa calma. Faríem bé, doncs, d'incorporar a la vida diària un ritme més lent, perquè més lentitud equival a més qualitat.