La riquesa més gran

L'autèntica riquesa de les persones no és la que es pot dipositar en un banc:

es té a dintre, es descobreix en la consciència

i es comparteix en la paraula.

El que té més valor, sempre, és el que hi ha a dintre. Però resulta que massa sovint n'hi ha molts que no volen fer l'esforç d'entrar a dins i es queden en la superfície. Per aquest camí no arribem a viure; ens quedem en l'estadi de funcionar o en el de vegetar, que encara queda més curt. Llàstima! Fer la viu-viu no s'assembla pas gaire a viure. Però si un opta per no fer cap esforç i quedar-se en la clofolla de les coses, ja té el que buscava: no esforçar-se, dormitar i fer la viu-viu. Realment no pot aspirar a res més.

El qui vol viure ha de descobrir la dimensió de la profunditat i cultivar-la. No hi ha dreceres per a estalviar-s'ho. Ha d'anar més enllà del semblar i endinsar-se amb tota senzillesa però sense por en el ser. Després de passar moltes pàgines —la d'aparentar, la de lluir, la de dominar, la d'impressionar...— arriba a l'àmbit de l'autenticitat, on es respira harmonia i es pot trobar el sentit, silenciós, però més eloqüent que un discurs molt brillant. Aquest camí no és per a quatre iniciats ni per a uns individus molt preparats o especials, sinó per a tota persona. És el camí de ser persona: anar a dins, percebre, reflexionar, veure i comprendre cada vegada més, prendre consciència del que cadascú té a dintre... 

L'amistat és l'àmbit de la comunicació de la pròpia riquesa, que no es pot compartir en la xerrameca de la banalitat, sinó en el col·loqui respectuós i atent d'uns amics que comparteixen senzillament la riquesa interior que van descobrint i elaborant cadascun dintre seu: saviesa, percepcions, coneixements... És a dir, un discret esclat de llum i harmonia.