9. Les comparacions, 

sempre odioses

No ni ha dues persones iguals,

perquè tots som únics i irrepetibles.

No hi ha ningú al món que hagi estat fet amb un motlle; així és impossible que «l'escultor» hagi caigut en la temptació d'aprofitar-lo. El fet de ser tots únics, tot i haver-hi tants milions de persones al món, és una de les característiques que ens haurien de meravellar, si estiguéssim ben desperts.

El mal vici de comparar pertany als costums rutinaris, que es mantenen al llarg del temps i que semblen intocables. No té ni base ni justificació i és per això que és un enemic perillós: si no és raonable no pot ser bo de cap manera. Els costums rutinaris es mantenen perquè ningú no els ha posat en qüestió. Si hi reflexionem una mica, veurem que no pot anar ni amb rodes i que farem bé de no seguir-lo mai més.

Les comparacions han estat considerades sempre odioses, i sembla una consideració enraonada si pensem en el mal que fan. Quan comparem dues persones, sempre n'hi ha una que queda malparada, en segon terme, menystinguda. Prèviament els posem una etiqueta, cosa injusta. Qui soc jo per a emetre un judici sobre un altre amb un mínim d'objectivitat? Ningú. Jo, que no em puc definir a mi mateixa, i que no soc capaç d'afirmar en veritat que em conec del tot, com podria conèixer un altre prou per a atrevir-me a definir-lo? Jo no puc evitar que molts comparin i deixin algú desqualificat, però sí que puc aprendre a acollir la profunditat i la integritat de cada persona amb tot respecte, recordant que no n'hi ha dues d'iguals, perquè tots som únics. Si ho faig d'aquesta manera, ja no necessitaré per a res les comparacions, que —diguem-ho així— es revelaran com un enemic totalment sobrer.