8. Les excuses, 

als antípodes de la responsabilitat

N'hi ha que els costa de veure un enemic

en una cosa tan anodina com les excuses,

que sovint van de bracet

amb justificacions inacabables,

amb subterfugis, evasives i pretextos.

Fer passar amb raons no és pas camí de creixement, perquè ens allunya de la pròpia responsabilitat. I això ja no és tan anodí. És aquí que s'amaga la perillositat d'aquest enemic, que desitjaria tenir-nos a tots per clients.

Això de les excuses és propi de la quitxalla, que en general té dificultats per a reconèixer la seva responsabilitat: mira que ens arribava a costar, quan érem petits, admetre que érem els autors d'alguna malifeta, per exemple, que havíem trencat alguna cosa o havíem fet qualsevol disbarat...! Encara recordo la rocambolesca història que es va empescar un vailet company de classe, tan talòs com esbojarrat, per justificar que no havia estudiat la lliçó que tocava: que si havia ensopegat al costat d'una claveguera —quina mala sort!—, que si li havia caigut la cartera forat avall amb tots els llibres... El que ja no recordo és com justificava el fet de tornar a tenir els llibres intactes... La història es va acabar amb un parell de bolets, com era esperable.

La responsabilitat no s'aprèn en dos dies i quan som petits anem aprenent a ser responsables de mica en mica i amb reculades. Si ens instal·léssim en el joc de les excuses, però, potser no n'aprendríem mai. La nostra immaduresa, que busca sempre truquets màgics per a evitar-se esforços, ens tempta amb pretesos camins sense pujades, però no, si les excuses ens allunyen de la pròpia responsabilitat, ja és ben clar que no és un bon camí i, per tant, si volem arribar a terme, farem bé de no passar-hi.