Conduir la pròpia vida

Si volem viure amb sentit

hem d'aprendre a conduir la pròpia vida

com aquell qui condueix un vehicle a consciència.

Hi ha molta gent—massa— que s'acostuma a viure sense direcció, com si anés en un cotxe sense volant. Es deixa anar com una fulla seca que s'endú el vent: no sap ni on vol anar ni per què. Això com a forma de vida no porta enlloc. A tot estirar, només pot produir un cert pessigolleig que s'assembla al rodament de cap, com quan giravoltes fent «el ganxet» tan de pressa que quedes una mica enterbolit i marejat...

Una altra cosa és que momentàniament ens desgavellem i anem a tomballons. És indiscutible que no hi ha ningú que ho tingui tot superat. A vegades jo també em trobo que, gairebé sense adonar-me'n, per alguna causa que faré santament d'investigar, m'he col·lapsat, he perdut l'oremus i he de reconèixer que ja no condueixo la meva vida, sinó que va per les seves, com un cotxe descontrolat en una baixada forta sense frens. Aquesta cursa esbojarrada no em satisfà i tot d'una me n'adono. Llavors ve aquell moviment tan interessant de reconduir-ho tot al seu lloc. Sembla gairebé res i ho és tot.

Em serveixo del magí —que per a alguna cosa el tinc i no per a fer bonic— per a adonar-me'n, detectar el baix nivell de satisfacció i de goig que tinc, i reaccionar per a trobar la manera de tornar sense entretenir-me al punt d'on no voldria pas haver-me mogut. És ben veritat que, tot sovint, allò més divertit o entretingut no és pas el que més ens construeix, ens omple i ens satisfà.