Viure és cultivar

les millors actituds

Viure de debò és no cansar-se

de cultivar les millors actituds:

desitjar-les, valorar-les, buscar-les, treballar-les

i, sobretot, viure-les.

No es tracta de fer un curs, d'estudiar uns temes, d'assistir a unes classes..., sinó d'anar prenent una actitud de fons, la millor que un trobi per a si mateix en el moment present. És un «treball» que no es pot fer per un altre, encara que sigui molt proper; cadascú, si vol, el pot fer, però només per a si mateix.

El que fa que una vida sigui satisfactòria, per a un mateix i per als altres, és la qualitat del conjunt de les actituds que un pren i manté davant la vida, davant un mateix i davant els altres. I a l'altre extrem, exactament igual: el que fa que una vida pugui arribar a ser una tortura o un infern —ho diem així mateix— per a mi o per als qui m'envolten, no és altra cosa que unes actituds negatives, errònies o aberrants. Això ens ho demostra l'experiència cada dia.

Per tant, val la pena dedicar temps, esforç, reflexió i entrenament a treballar les pròpies actituds, no pas amb gasiveria, sinó generosament, perquè el màxim beneficiat serà sempre un mateix. D'aquest dedicar-hi temps, esforç, reflexió i entrenament, en podem dir «cultivar» amb tota propietat, perquè s'assembla molt al treball del pagès, l'hortolà o el jardiner: posar tots els mitjans perquè les llavors sembrades o plantades donin molt de fruit i el donin bo. Si això és important per als camps, l'hort o el jardí, molt més ho serà per a les pròpies actituds, tenint en compte que en depèn la meva felicitat i la de molts al meu voltant.