Per què tanta ambigüitat?

 

Per què romanços tanta gent vol jugar

amb l'ambigüitat?

Ser una persona honesta, intel·ligent

i apassionada per fer les coses ben fetes,

potser no queda prou bé?

Si estudio perquè tinc capacitat per a fer-ho i m'encanta la matèria d'estudis que he triat, per què caratxos no hi dedicaré hores, esforços i atenció? Que hi ha algun capsigrany que em mira amb aire de perdonavides i em titlla d'empollón? Doncs ho sento molt per ell i l'acompanyo en el sentiment. Ja hi hem de comptar, que en el món trobarem sempre algun poca-solta disposat a dir una bajanada.

Si soc una persona amb principis, sé el que vull i el que no em convé de cap manera, freqüentaré entorns interessants, que és on es troben generalment les persones interessants, i no se m'acudirà pas de perdre miserablement el temps arrossegant-me en cataus plens de vulgaritat i de rapacitat, i sense gaire solta. Si soc una dona també, que adoptar aires de mitja virtut no afegeix res de valor a la meva persona, encara que l'ambient em vulgui fer creure que no queda bé semblar «massa bona noia». El problema seria fer cas de capsigranys i influenciadors de via estreta i modificar un camí ple de sentit, mig per encongiment, mig per por de la pressió ambiental, mig per falta de convicció. 

Per què tanta ambigüitat i desconcert? Potser que em prengui el temps que necessiti per a pensar: quina mena de persona vull ser?, què és el que realment m'omple i em fa feliç?, quin camí vull seguir?, quines coses sento que són importants i quines no?... I un cop ho tingui clar, que em dediqui plenament a viure d'acord amb tot això. I si a algú no li agrada —com ja deien familiarment els antics—, que s'hi posi fulles.