Feminisme?

Fa temps que sento arguments i teories

de pa sucat amb oli com a expressió de feminisme...

Potser massa escarafalls i poca feina ben orientada.

Igualtat de drets, de sous, d'oportunitats...? Totalment d'acord. Però, estimades senyores, desvergonyir-se no és cap dret; a tot estirar, és una possibilitat. De possibilitats, n'hi ha que et beneficien —com ara seria aprendre idiomes—, i n'hi ha que et porten directament al barranc —com ara seria ingressar a la màfia—. Em sembla que és ben clar, oi?

Estic convençuda que la població en general faria bé de pensar una mica més del que pensa, revisar els criteris, que sovint no s'aguanten ni apuntalats amb llistons, i fer cas omís del ramat d'influenciadores o influenciadors de via estreta que pul·lulen pels mitjans. Aquí el gènere tant se val; el que té importància és la volada intel·lectual i vital del qui pretén fer aquest diguem-ne ofici, que malauradament en molts casos és substituïda per grans dosis de desimboltura, barra i posturetes.

Vist el panorama penso que potser el més important és posar l'accent en la persona: sobren defectes tant en homes com en dones i falten actituds de qualitat també en tots. Hi ha molta feina a fer encara en la formació, sobretot en el si de les famílies, començant per aprendre, vivint-ho, que una llar no és un hotel, on tothom entra i surt i fa el que vol, i quan cal netejar o preparar el menjar, ja hi ha una serventa que ho fa tot. El veritable feminisme —igualtat de responsabilitats— s'aprèn a casa, com a colònies, practicant-lo, compartint tots els serveis, per exemple, perquè tots els membres de la família són iguals —tots mengen, es renten, es canvien la roba, fan servir el bany, etc.— i no pertanyen pas a dues categories: servidors i servits. D'això, els pares —em refereixo als senyors que tenen fills— n'haurien de prendre bona nota.