Les expectatives
Sempre que em creo expectatives, la cosa se m'acaba malament: la realitat s'imposa sempre als somnis que semblaven ben calculats i jo rebo una patacada que em podia haver estalviat.
Miro la naturalesa i no hi trobo expectatives: el sol, quan surt, no espera pas que hi hagi núvols allargats, a diferents nivells, d'aquells que fan tan bonic amb la seva llum rosada matinal. Si n'hi ha, bé. Si no n'hi ha, també. I el bri que apunta en un camp després de les pluges no espera que hi hagi molts altres brins verds i tendres que treguin el cap per sobre la terra ben llaurada. Si n'hi ha, bé. Si no n'hi ha, també... I jo, que no ho oblidi, formo part de la natura.
Potser és el moment de fer-me algunes preguntes interessants: em creo expectatives, normalment?, i, sobretot, sé viure sense crear-me'n, simplement vivint? Perquè la felicitat depèn molt d'això: de saber viure sense expectatives. Simplement acollint la vida tal com ve.
Ja tinc feina, doncs. Bàsicament, feina d'observació i d'entrenament: observar les expectatives que jo, com tots, tinc tendència a crear-me, i entrenar-me a viure sense crear-me'n, simplement vivint.
Ja tinc feina, doncs. Bàsicament, feina d'observació i d'entrenament: observar les expectatives que jo, com tots, tinc tendència a crear-me, i entrenar-me a viure sense crear-me'n, simplement vivint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada