Elogi de la lentitud

Avui dia vivim una cursa constant i permanent. Tothom va de pressa, tot corre pressa, no hi ha espera per a res. ¿Hem oblidat el refrany secular: "De pressa i bé no pot ser"? 

Sigui com sigui, la lentitud sona en general a poca eficiència, a turpitud...; no queda bé, la pobra. Després de molt de temps de sentir que cada dia és com un plat massa ple que, menjat a corre-cuita, costa de digerir, em sembla que convé fer l'elogi d'un ritme més lent per a viure. 

Ben mirat, voleu dir que això de la pressa no és una mena de neurosi introduïda per vés a saber qui? M'agrada fer-me preguntes com ara aquestes: qui ho ha dit que hem d'anar tan de pressa?, per què hem de córrer tant?, i per què és una llei tan estesa i tan poc qüestionada?... Tot plegat m'ajuda a recuperar el meu poder personal per damunt dels imperatius de la societat. M'adono que vull i puc viure molt més a poc a poc del que temia. Em descobreixo tancada en una presó de la qual tinc la clau a la butxaca, i no és la primera vegada.

Si aprenc a viure una mica més a poc a poc podré ser molt més conscient del que passa, del que sento, del que senten els altres... No hi perdré res i hi guanyaré molt. És inqüestionable que hi ha èpoques en la vida que em toca anar a un ritme viu. És així. Però, qui m'obliga a estar pendent constantment del telèfon? Qui em fa "descansar" sota pressió durant les vacances? Qui m'obliga a anar-me'n a la quinta forca cada estiu i a fer un rècord de llocs visitats? Digueu-me: qui? Jo. Doncs ja som al cap del carrer.