Corrosius de la felicitat (5):
Fer morros

Això és una mena de plaga d'Egipte internacionalitzada. Si algú proper en fa, de morros, ja estem ben servits. Aleshores prou sabem per experiència de quina manera poden arribar a amargar l'existència.

De fet, fer morros és un comportament infantil, una manera de pressionar, una mena de xantatge emocional que pretén, sempre inconscientment, és clar, aconseguir alguna cosa d'un altre, si més no, que l'altre es mogui i m'ajudi a sortir del mal lloc on m'he ficat. Denota una gran dificultat per a reconèixer i expressar les meves necessitats (potser és que no em permeto de tenir-ne, de necessitats...?, o que això de tenir necessitats no fa per a persones de la meva categoria...?).

Si tinc aquesta tendència, com sempre, el primer pas, i molt important, serà no negar-m'ho, no dissimular-m'ho, ja que així ben poc avançaria, per no dir gens. Acceptar-ho i, acte seguit, començar a observar amb l'atenció d'un detectiu tots els moviments interiors meus, fins a desentranyar tots els embulls, nusos, justificacions, premisses, trinxeres..., que em faig.

Com convé acostumar-se a reconèixer i expressar les pròpies necessitats! I, per altra banda, també acostumar-se a dubtar una mica d'un mateix i dels propis mecanismes (cosa bona entre les bones...), no fos cas que féssim morros quan en realitat més aviat mereixeríem haver-los d'aguantar dels altres.

Al costat d'un que fa morros, normalment, un altre ha de fer mans i mànigues per a ajudar-lo a sortir del clot que s'ha cavat ell mateix. Pensem en les nostres experiències...