Corrosius de la felicitat (11):
La xafarderia

És una mica malèvola i un bon xic llefiscosa, la xafarderia. Quan ens governa, ens duu per un camí de suficiència, com si jo fos millor que l'altre i tingués dret de parlar de coses seves tant com em donés la gana.

La xafarderia em rebaixa com a persona, fins a invalidar-me. No és pas camí de felicitat, sinó d'enganys, de pensar-me que conec l'altre, que estic més amunt que ell, que tinc dret a ficar-me en la seva interioritat, quan no és pas així de cap manera. Prou feina té cadascú a comprendre's ell mateix!

No val res, la xafarderia; i si té bastants adeptes és per la morbositat que l'acompanya. La interioritat ens atrau, però la por d'entrar dins nostre és tan gran com l'atracció que ens fa sentir. Què fem davant d'això? Doncs manifassejar en la interioritat dels altres. Així tenim el que tant ens atrau, sense passar gota de por. Però xafardejar ens degrada a nosaltres fins a fer-nos indignes, i estripa i empastifa tot el que toca. Quan la xafarderia entra en la meva vida per instal·lar-s'hi, la felicitat en surt rabent per una altra porta.

Si m'agrada tant parlar d'interioritats, potser que parli de les meves. Així no faré mal a ningú, i la natural discreció que tenim tots ja m'assenyalarà ben clarament el punt que no em convé pas traspassar.