Corrosius de la felicitat (4):

Queixar-se

Parlem d'una acció que és cosina germana de la de rondinar. Queixar-se diria que és més conceptual, si ho podem dir així. Però instal·lar-se en la queixa ens incapacita per a agrair i, doncs, per a ser feliços.

Això de queixar-se és en el fons emetre un veredicte condemnatori sobre qualsevol cosa de què es parli, amb una característica inalterable: el subjecte, és a dir, jo, sempre mereixia molt més. Som als antípodes de la valoració positiva i de l'agraïment. 

Quan aquest queixar-se ja es fa en nosaltres actitud, ens equivoquem terriblement, perquè veure les coses així és enganyar-se: ni jo sóc un "pobre de mi", ni els altres tenen sempre més sort que jo, ni la vida és tan injusta com diem. Per cert, també podríem afirmar-ho rotundament, això que la vida és injusta, quan constato que nosaltres hi veiem i un altre ha de dur un bastó blanc. Com és que aleshores no se'ns acut de dir-ho? Ai...

El millor que podem fer és deixar de queixar-nos (de moment els que convisquin amb nosaltres es podran refer una mica) i en aquest buit que ens quedarà, posar-hi una mica d'agraïment. Quantes coses tenim a agrair! Només cal posar-s'hi per a fer-ne un enfilall com amb les cireres. El qui s'ha acostumat a queixar-se per sistema necessitarà un entrenament força llarg, però amb constància, tots arribarem a veure les coses més tal com són i viurem més contents.