Corrosius de la felicitat (7):
Mirar el qui té més que jo

És un vici molt estès, aquest de mirar el qui té més que jo. Això porta invariablement a no estar content amb el que un és. I tant que funciona com un corrosiu de la felicitat! I dels més potents!

Recordo una dona gran molt senzilla, la Maria. Era una dona sàvia, tot i que no tenia cap llicenciatura i que hauria tingut feina per a redactar un currículum.

Però tenia la saviesa de la vida modesta i dels anys. Deia sovint: "Jo, que vaig a peu, no em miro mai el qui va en cotxe, sinó el qui no pot caminar". No era cap teoria, això. Sabia estar contenta, tot i les moltes pegues de la seva vida.

Una altra modalitat d'aquest vici que comentem és valorar, admirar i desitjar precisament el que no tinc o el que no m'és possible d'arribar a adquirir. I menystenir allò valuós que forma part de la meva realitat, com a fruit o com a possibilitat.

Tant per una via per l'altra, on arribem? A no estar contents. Un viatge ben galdós...