L'egoisme
És el corrosiu més tòxic, l'egoisme. I és devastador: ho fa malbé tot, ho invalida tot. Ens disseca com a persones, gairebé literalment. D'aquesta manera és del tot impossible ser feliç. L'egoisme, com el tabac, mata.
En un tant per cent molt baix i ben diluït, en tenim una certa necessitat per a viure, però quan el tant per cent creix, alerta!, que estem entrant en una zona de perill. L'augment de l'egoisme en l'actitud es pot detectar bastant fàcilment per la tristor que l'acompanya, una tristor que ve de mirar-se massa el melic, d'oblidar les necessitats que veiem al nostre voltant.
Això ho hem experimentat tots: aquesta tristesa que ens avisa quan ens centrem massa en nosaltres mateixos, i com el revers d'una medalla, el goig emocionant que experimentem quan preferim lliurement donar un cop de mà a un altre en lloc de procurar-nos una mica més de comoditat.
No es tracta de fer inventari de l'egoisme dels qui ens envolten o dels coneguts, sinó de detectar ben de pressa aquesta "malaltia" en cadascú de nosaltres per poder seguir un bon tractament. Amb què es cura, la fredor de l'egoisme? Amb la calidesa de la generositat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada