Ser cada vegada més lliures
És a això que hauríem d'aspirar tots, ni més ni menys, si volem aprendre de debò a viure. Quan ja no aspirem a l'autèntica llibertat, malament rai... Vol dir que per alguna raó o altra hem deixat el bon camí i anem contra direcció.
Quan dic llibertat no em refereixo a això que molts entenen: fer el que em ve de gust o em dona la gana, que sovint no coincideix ni poc ni gaire amb el que considero més convenient, saltar-me alegrement tots els límits i tenir-los simplement per romanços, obrar irreflexivament, per impuls o amb visceralitat.
Ser més lliures haurà de passar necessàriament, és clar, per detectar imposicions i deslligar-me'n. Sabent per experiència que les imposicions no solament venen de fora, sinó que moltes vegades també procedeixen dissimuladament de dintre. Sovint els meus esquemes mentals més rígids i inqüestionats es disfressen amb alguns fils, cordes o fins i tot cadenes que tendeixen a travar-me. Aprendre a viure serà també aprendre a deslligar-me de tot el que tendeixi a immobilitzar-me.
Aquesta llibertat a què aspirem és com una mena de macedònia feta de moltes coses bones: lucidesa, profunditat, harmonia, creativitat, desig de veritat i plenitud, vitalitat, goig, ganes de créixer...
amb la llibertatat em passa una cosa molt paradògica, qüant més faig alló què em sembla encertat, més camíns se m'obren a l'horitzò, i per tant, mes sensacío de llibertat tinc, ( mes oportunitats), en canvi quan faig quelcom poc encertat, o no gaire honestament, aquet ventall de posibilitats s'em redueix força. La paradoxa està en que qúant mes fidel soc a la meva conciencia i més definit es el meu camí, mes oportunitats tinc, però si intento apartar-me d'aquesta linea les oportunitats es redueixen, conduin`t-me un altre cop en aquesta direcció.
ResponEliminaCom si ceenyir-me al meu destí, em donés la il·lusió de ser lliure, i ser lliure em fes esclava del meu destí.