Una manera de fer afable, sensible, vital, solidària, càlida i empàtica és un valor, és clar que sí! Però amb els anys també cal aprendre'n una altra: una certa impassibilitat, sense "picar" en l'ham del primer tanoca que em passi pel costat.
Per què hauria de prendre en consideració tot allò que surt per entre les dents de qualsevol? Només caldrà fer-ne cas quan realment tingui raó, sigui oportú i beneficiós almenys per a algú. I una dada molt important: el càrrec, els títols o la categoria del qui parla no afegeix normalment valor a la cosa dita, ni n'hi resta, suposant que en tingui.
Sovint ens ha passat que algú, en una visita o una trobada, ens ha dit alguna cosa ben poc afortunada, ha insistit en una qüestió que no li pertocava, o ens ha fet fins i tot alguna recomanació fora de lloc. Doncs, deixem-ho passar tal com deixem passar el paisatge que es veu per les finestres d'un tren o d'un autocar. No val la pena que ens hi entretinguem més. Tots plegats, si alguna vegada ho hem hagut d'entomar de grat o per força, també és cert que algun cop hem estat bastant desafortunats en allò que hem dit a una altra persona. Tranquils, que algunes de les nostres peroracions fetes amb la millor bona fe (qui en podria dubtar?), també mereixerien la dita que recullo en el títol: "Brams d'ase no pugen al cel". Fet i fet, tots som de la mateixa pasta.
Picar-se per un no res no condueix enlloc. A tots ens convé una bona dosi de sana impassibilitat. Al capdavall, d'aquí a un segle, quina cara farem?
Es molt difícil transmetre tanta plenitud i tantes lliçons de vida com ho fas tu en poques paraules. Per això em cal llegir-les, una, dues, tres vegades i gaudir i compartir aquesta riquesa, que és la més autèntica a la que pot accedir l'ésser humà. Gràcies per aquest regal.
ResponElimina